Slow Life

Hacía mucho tiempo que un reportaje dominical no me hacía reflexionar, que me aportaba algo más que información. Este domingo disfruté mucho con el reportaje de La Vanguardia "Calma en tiempos de crisis". No creo que sea necesario sufrir algunos de los cambios radicales de las personas que aparecían, pero sí creo que aporta una reflexión interesante a nuestra vida, a este ir deprisa diario, a competir en cada instante, a tener que ser alguien importante... sobre todo cuando nos olvidamos de las pequeñas cosas de la vida pero no menos importantes. Tener tiempo para una buena conversación, para pasear tranquilamente y disfrutar de la ciudad, el campo o la montaña, para saborear la comida, el café o la merienda... Todo esto, por supuesto, me lo aplico a mi misma, que siempre voy a mil intentando hacer de todo y más y que a veces dejo de lado pasar un rato tranquilo con familiares, amigos o sola (que también es importante).
Así que dejo constancia de este movimiento llamado "Slow Movement" que nació como reacción a la fast food y que se ha extendido a otras esferas de nuestra vida más allá del comer sano, despacio y en respeto al medio ambiente.
"The only thing for certain is that everything changes. The rate of change increases. If you want to hang on you better speed up. That is the message of today. It could however be useful to remind everyone that our basic needs never change. The need to be seen and appreciated! It is the need to belong. The need for nearness and care, and for a little love! This is given only through slowness in human relations. In order to master changes, we have to recover slowness, reflection and togetherness. There we will find real renewal." ~Guttorm Fløistadhttp://en.wikipedia.org/wiki/Slow_Movement

Austràlia: de paisatges i lletres

Sydney harbour

Valley near Armidale

Terrigal

Australian Parliament

Rainforest

Sunset in Armidale

Coffs Harbour

View from university, Armidale

I wanna dance the tango with chance

I wanna ride on the wire

Cos nothing gets done with dust in your gun

And nobody respects a liar

So goodbye for a while I'm off to explore

Every boundary and every door

Yeah I'm going north

I wanna know where children would go

If they never learnt to be cool

Cos nothing's achieved when pushed up a sleeve

Till nobody thinks you're a fool

So goodbye for a while I'm out to learn more

About who I really was before

Yeah I'm going north

Up where the hunted hide with ease

Under the arms of eye-less trees

Up where the answers fall like leaves

Oh and your love is all I need

Yeah I'm going north

(Missy Higgins, 2007)

Alicia, tenies raó, ja feia temps que volia escriure (encara se m’ha avançat l’Óscar), contar-vos alguns detallets sobre la meua aventura armènia, la meva primera aventura observadora. En realitat, i no és una excusa, no fa tant de temps, apenes dos mesos i mig, però a mi em dóna la sensació que fa un segle. Serà perquè han passat moltes coses des de llavors. Bé, lo prometido es deuda, allà vaig:

Quan recorde Armènia no puc evitar pensar en el fred. Estavem a una mitja de menys 15 i tot nevadet, com podeu vore a les fotos. Tot i que soc molt mediterrània m’agrada el blanc de la neu i el poc turisme que vaig poder fer va ser fantàstic. Armènia és el primer país del món oficialmente cristià i per tot el seu petit territori es troben esglesies i monestirs molt antics, solitaris entre les muntanyes i el silenci, un silenci absolut dels que poques vegades tenim la sort de disfrutar. Són temples petits, acollidors i humils, amb poca decoració i moltes espelmes. A mi l’ambient em recordava al Sant Sepulcre de Jerusalem. A banda dels temples, Armènia no té molt més. I ho dic amb tristesa perquè els meus amics armenis que viuen a València esperaven amb ànsia que els contara coses del país del que van haver d’emigrar fa molts anys i, sincerament, en tornar no sabia qué contar-los. Sembla un país aturat, on res es mou: carreteres i edificis a mig construir, fábriques tancades, camins per esfaltar, calefaccions que no funcionen, ciutats amb fanals que no fan llum... Dóna la sensació que quan va caure la Unió Soviètica a Armènia li van posar el “pause” i encara ningú no ha sabut posar el “play”. Crec que no tornaré a vore mai ciutats tan fosques com les armènies.

L’experiència de l’observació electoral va ser molt enriquidora. Estic contenta perquè vaig estar una setmana sencera parlant anglés, je je!! No sé ni com ho vaig fer però el cas es que vaig parlar de tot i amb tot el món (i això que com anava tan insegura havia decidit passar per una noia tímida i callada). Vaig trobar gent molt interessant que al final de la setmana semblava que coneixia de tota la vida. L’organització de les missions de l’OSCE és una pasada: intèrpretes locals, xofer, els observadors distribuits per tot el país, rutes organitzades, hotels i fins i tot festa final! I tot això pagat pel MAE, que és el millor.

Després d’això, per casualitat de la vida, he tornat a estar a una observació, tot i que totalment diferent. (Ah!, i entre una cosa i l’altra vaig estar a Berlin una setmaneta, buscant sense sort el missatge de Dàlia i Alícia al mur...) Com sabeu la Fundació CEPS treballa també al camp de l’observació electoral i organitza missions d’observació a Amèrica Llatina. El cas és que es va muntar una missió a Paraguay i en l’últim moment es va decidir que jo també anava!! Corrents vaig fer la maleta i després de 24 hores de viatge estava en Asunción.

Quina diferència! Allà era principi de la tardor, 20-25 graus, tot verd, la gent es veia contenta pels carrers. L’organització, com erem 10, encara que sumats a molta més gent d’altres asociacions i organismes, no va tindre res a vore amb la de l’OSCE, però al contrari d’altres observacions, aquesta va ser realment útil. Abans dels comicis hi havia una alerta general pel risc de frau electoral, ja que el Partido Colorado, després de 60 anys al poder (la meitat de dictadura) semblava que no estava disposat al canvi. Totes les enquestes donaven guanyador a Fernando Lugo, el bisbe esdevingut candidat a la presidència tant criticat pel Vaticà.

La presència dels observadors internacionals, segons tots els analistes, va frenar la voluntat fraudulenta del govern i es pot dir que els eleccions, tot i que plagades d’irregularitats, van respondre a la voluntat popular. I la voluntat popular era Lugo, el bisbe proper a la “teología de la liberación” que havia votat per primera vegada aquell mateix dia; una persona afable, respectuosa però contundent, que té com a objectiu millorar les condicions de vida de tants pobres i marginats que viuen al país. Com podeu vore a les fotos, les desigualtats socials són terribles i están tan asumides i normalitzades que ni tan sols es fan esforços per amagar-les. No sé que pasarà a partir d’ara, pero a mi el bisbe em va donar bones vibracions, confiança; almenys, crec que és una oportunitat per a l’esperança.

Presentation!!!

Ou yeah!

Ça va? Tudo bem? Wie Geht's ihnen? inghryy varghui?

Jo bé, gràcies. Degut al meu cap em va ser impossible presentar-em a la última trobada de bones persones, això em col·loca cada cop més com a im-presentable...i és per això companys i companyes de bonança personal i viatgera que escric aquest post per redimir-me i presentar un parell d'actes per aquest cap de setmana pels que volteu per Barcelona i rodalies, es clar. I és que en el marc de l'onzè aniversari dels Castellers de la Vila de Gràcia podreu contemplar les últimes creacions del Equipo B! aquest cop acompanyat del pallasso de debò Gamber Tuni (més informació a el-equipo-b.blogspot.com) i com no d'una sensacional diada castellera on tothom farà allò que podrà.

Sobre altres coses a les que em dedico us puc anunciar que el projecte de molt bona persona que algun cop us havia comentat sobre fer i desfer camins amb motxilla i cantimplora amb xavals i xavales amb poca sort està avançant últimament amb bon vent i que d'aquí poc espero poder-vos-en explicar més detalls. De moment he estat voltant pel Departament de Justícia, la Audiència Provincial i llocs d'aquests on esperava no posar-hi mai els peus...

Tallin

No era un viatge "bona persona", sino un viatge purament per cargar energies. Tot i així, vull compartir amb vosaltres algunes fotos de la ciutat de Tallin, capital d'Estònia. Estònia és un país una mica més gran que Holanda, però amb tan sols 1.5 millions d'habitants. Tallin és petitona, amb un casc antic preciós i molt ben cuidat, i una part nova que demostra que l'economia està creixent a pas de gegant.

S'hi arriba des de Helsinki en tan sols dues horetes en barco. Vaig tenir la sort d'anar ben acompanyada de la meva amiga finlandesa, que tant m'ha cuidat amb el seu marit, durant tot aquest temps.

I ara, toca posar-se a fons que d'aquí no res tinc entrega de treball i viatget a Barcelona!

P.D. Àngela, encara esperem les fotos d'Armènia, ens vas deixar amb ganes de saber més! Marieta, i Occitània?

I per obrir l'apetit... un petit avanç!

Pins de plata
Collarets amb càmeres de bicicleta


Pins amb peces de rellotges

Primera Exposició

Ha arribat el moment! Després de mesos de feina exposarem les peces realitzades amb tan de carinyo i il·lusió. No sé... només cal que veieu aquesta foto, podria resumir com ens ho passem a classe...
Vinga! Veniu us ho passareu molt bé!!! Crec que us entraren ganes de tornar-vos joiers/res! Ojo, és contagiós!

I recordeu que si no voleu que el maleficci gitano no caigui sobre vostre:

Antídot: Massana
C/Hospital, 56
L3 Liceu
Hora: 19h

Pels viatgers, penjaré fotos de la festuki!

Muaksssss