Alicia, tenies raó, ja feia temps que volia escriure (encara se m’ha avançat l’Óscar), contar-vos alguns detallets sobre la meua aventura armènia, la meva primera aventura observadora. En realitat, i no és una excusa, no fa tant de temps, apenes dos mesos i mig, però a mi em dóna la sensació que fa un segle. Serà perquè han passat moltes coses des de llavors. Bé, lo prometido es deuda, allà vaig:

Quan recorde Armènia no puc evitar pensar en el fred. Estavem a una mitja de menys 15 i tot nevadet, com podeu vore a les fotos. Tot i que soc molt mediterrània m’agrada el blanc de la neu i el poc turisme que vaig poder fer va ser fantàstic. Armènia és el primer país del món oficialmente cristià i per tot el seu petit territori es troben esglesies i monestirs molt antics, solitaris entre les muntanyes i el silenci, un silenci absolut dels que poques vegades tenim la sort de disfrutar. Són temples petits, acollidors i humils, amb poca decoració i moltes espelmes. A mi l’ambient em recordava al Sant Sepulcre de Jerusalem. A banda dels temples, Armènia no té molt més. I ho dic amb tristesa perquè els meus amics armenis que viuen a València esperaven amb ànsia que els contara coses del país del que van haver d’emigrar fa molts anys i, sincerament, en tornar no sabia qué contar-los. Sembla un país aturat, on res es mou: carreteres i edificis a mig construir, fábriques tancades, camins per esfaltar, calefaccions que no funcionen, ciutats amb fanals que no fan llum... Dóna la sensació que quan va caure la Unió Soviètica a Armènia li van posar el “pause” i encara ningú no ha sabut posar el “play”. Crec que no tornaré a vore mai ciutats tan fosques com les armènies.

L’experiència de l’observació electoral va ser molt enriquidora. Estic contenta perquè vaig estar una setmana sencera parlant anglés, je je!! No sé ni com ho vaig fer però el cas es que vaig parlar de tot i amb tot el món (i això que com anava tan insegura havia decidit passar per una noia tímida i callada). Vaig trobar gent molt interessant que al final de la setmana semblava que coneixia de tota la vida. L’organització de les missions de l’OSCE és una pasada: intèrpretes locals, xofer, els observadors distribuits per tot el país, rutes organitzades, hotels i fins i tot festa final! I tot això pagat pel MAE, que és el millor.

Després d’això, per casualitat de la vida, he tornat a estar a una observació, tot i que totalment diferent. (Ah!, i entre una cosa i l’altra vaig estar a Berlin una setmaneta, buscant sense sort el missatge de Dàlia i Alícia al mur...) Com sabeu la Fundació CEPS treballa també al camp de l’observació electoral i organitza missions d’observació a Amèrica Llatina. El cas és que es va muntar una missió a Paraguay i en l’últim moment es va decidir que jo també anava!! Corrents vaig fer la maleta i després de 24 hores de viatge estava en Asunción.

Quina diferència! Allà era principi de la tardor, 20-25 graus, tot verd, la gent es veia contenta pels carrers. L’organització, com erem 10, encara que sumats a molta més gent d’altres asociacions i organismes, no va tindre res a vore amb la de l’OSCE, però al contrari d’altres observacions, aquesta va ser realment útil. Abans dels comicis hi havia una alerta general pel risc de frau electoral, ja que el Partido Colorado, després de 60 anys al poder (la meitat de dictadura) semblava que no estava disposat al canvi. Totes les enquestes donaven guanyador a Fernando Lugo, el bisbe esdevingut candidat a la presidència tant criticat pel Vaticà.

La presència dels observadors internacionals, segons tots els analistes, va frenar la voluntat fraudulenta del govern i es pot dir que els eleccions, tot i que plagades d’irregularitats, van respondre a la voluntat popular. I la voluntat popular era Lugo, el bisbe proper a la “teología de la liberación” que havia votat per primera vegada aquell mateix dia; una persona afable, respectuosa però contundent, que té com a objectiu millorar les condicions de vida de tants pobres i marginats que viuen al país. Com podeu vore a les fotos, les desigualtats socials són terribles i están tan asumides i normalitzades que ni tan sols es fan esforços per amagar-les. No sé que pasarà a partir d’ara, pero a mi el bisbe em va donar bones vibracions, confiança; almenys, crec que és una oportunitat per a l’esperança.