Intoxicación de zamburiñas

Bueno, yo no debería estar haciendo esto ahora mismo, porque en verdad en verdad tendría que continuar currando, que el tiempo se me echa encima y ya la semana que viene toca entrega de novela... Pero es que yo sí que tengo un viaje que contar, aunque todavía estoy pendiente de las fotos que espero me lleguen con la mayor brevedad posible.

Pues resulta que como buena persona que soy, decidí compartir la belleza de mis frías tierras (aunque digamos que ahora con lo del cambio climático las cosas ya no son lo que eran) con otra buena persona más y una aspirante que realmente merecería tener el título aunque fuese de forma "extraoficial". Y allá se vinieron Irenita y Alina (castellera, trapecista, escaladora, artista y buena persona, hay que ver que completa es esta chica!).

Y pasó que todo iba bien, por aquí por allí, Santiago y sus calles de piedra, sin lluvia, snif, snif, Vigo y su océano, pulpito por aquí, vinito por allá... Y alguna inmunidad a algo debemos de tener los gallegos, que el caso es que estas dos pobres casi se me mueren de intoxicación, mientras que todos los demás autóctonos que las rodeábamos nos preguntábamos sorprendidos qué sería lo que les había sentado mal... Así que el resultado fue que en fin de año las doce uvas se convirtieron en doce sorbos de infusión digestiva acurrucaditas en el sofá bajo una manta en un pueblo perdido en las montañas del Bierzo, y a mi todavía me vacilan mis amigos y familia sobre los envenenamientos que les provoco a las extranjeras...

Pero bueno, he de decir que al final el viaje no estuvo tan mal, creo que algún día incluso se animarán a repetir la experiencia, espero que alguna buena persona más también, aunque eso sí, ya me cuidaré de que todos os llevéis en un tuper vuestro pa-amb-tomaca y una botellita de Penedés, non vaia ser o demo, como decimos por allí...

Y ahora sí que me vuelvo a mis obligaciones. Por lo demás, sin muchas novedades, bueno sí, descubrí que tenía unas ganas locas de volver a Barcelona, y ay, no sé, qué sensación tan extraña... Si hasta mi madre bromeaba con alguien el otro día diciendo que yo ya había cambiado de nacionalidad... qué cosas más raras, menos mal que por lo menos la inmunidad al vino gallego asesino de catalanes todavía la conservo, a base de años y años de cultivarla en mis tiempos mozos.

Por cierto, el día 19 me voy a Palestina... Así que estad pendientes, ya le meteré caña al blog durante esos días, qué nervios!

Biquiños y feliz año nuevo!

Des de Finlàndia

Hola bona gent!
Només volia compartir un parell de fotos de Finlàndia, tot i que a hores d'ara està una mica diferent doncs no ha parat de nevar des d'ahir!! M'encanta la neu així que no em puc queixar!
Espero llegir notícies vostres aviat (recordo que no cal que sigui de viatges!).

Pelats de fred!

Imatges de Tampere

Les vistes des de la meva habitació.

La casa dels meus somnis (Mumins!).

També us volia recordar que podeu veure més fotos al meu blog (teniu l'enllaç en aquesta pàgina a dalt a l'esquerra).

FELIÇ 2008!

Foticos del sopar

Aquí penjo algunes fotos del soparet que vam fer (qui vulgui els vídeos li passo per correu electrònic).

Vam conèixer la Clementina!

I vam celebrar l'aniversari de la Maria...

I de la Dalia!

BON ANY 2008!!!

Maroc, amigo?

eo! jo també he estat al Marroc on he avançat en els meus coneixements internacionals i interculturals sobre la Mediterrània...si, he après a posar-me el gorro com els marroquins: aquí en teniu la mostra:

Estic molt content d'haver estat a l'Àfrica

Des de Budapest/Zurich

Jo, ara mateix estic a Budapest en una formació internacional sobre el treball dels Drets Humans amb Infants... molt interessant! Avui ha nevat, primer dia de l'any que neva a Budapest! Ho hem mirat des de les finestres.

Us adjunto unes reflexions-carta, per una amiga que viu a Zurich (trasbordo obligat del meu viatge per arribar a Budapest!):

Avui he estat amb els peus a Zurich mensy d’un quart d’hora. De fet, t’escric aquestes ratlles encara des de Zurich, mentre espero que l’avió despegui.

L’arribada ha estat impressionant. Des del cel, una boira blanca i espessa no deixava veure res i justament amb el vent, ens provocava salts d’estòmac com de parc d’atraccions. Quan hem estat a prop de terra, m’ha sorprès un ampli paisatge de trocets de terra grans i verds, esquitxats de parceles també força grans de casetes baixes en quadrícula (a l’avió el pilot parla alemany... aquesta organització urbanística deu ser llegat directe d’aquest grup del país). Em pregunto si el lloc on vius és així.

Quan les rodes de l’avió han tocat el terra... ho he vist... tot xop. Com ho suportes que plogui tant? I quina ha estat la meva sorpresa que a més començava a ploure. Quan l’avió s’ha aturat definitivament ja era aiguaneu, i pel moment a que em tocava creuar de l’aeroport a l’autobús que m’ha portat a aquest nou avió... ja era neu! Deus estar passant tant de fred!!!

Entremig d’aquesta cursa (he baixat del primer avió a les 12.10 i el meu proper avió despagava teòricament a les 12.30 (moment just en que posava el cul al seient! Buff!!). Bé... ara ja passen deu minuts i encara estem a Zurich!, tot i que ara no és greu que ja no he de fer més canvis). M’ha entretingut un exhaustiu control (com si no hagués tingut gaire temps en el transbordo, com per organitzar entramaliadures!). La gent ho feia tant coll avall! Es treien qualsevol complement (des de rellotges a sabates) per posar-ho en capsetes i fins i tot treien els portàtils de la bossa!! Ningú no deixava res que pogués pitar... i clar, per sort, ha estat força fluït! Et pots imaginar quin altre espectacle ha estat el control a Barcelona!: entrades i sortides variades per sota el detector de metalls abans d’aconseguir passar sense pitar!

Ara espero sortir mentre ruixen les ales de l’avió amb aigua calenta!! Ho torno a repetir: quin fred deus estar passant!!

Marroc

No escriure gaire ja que ara mateix no tinc les meves companyes de viatge amb mi i no em semblaria just comentar-ho sense elles, però de moment... una foto per anar donant idees!